Segons Emmi Pikler, si l’adult espera que l’infant faci les conquestes motrius per si mateix, aquest les podrà fer quan madurativament estigui preparat per fer-ho i se senti segur del que pot fer. Abans d’assimilar un nou moviment es pot observar com l’infant es pren el seu temps per provar i tornar a provar fins que es decideix a actuar.
Tot fent ús del material i mobiliari psicomotor que hi ha a l’espai dels cucs i del propi cos, tothom ens ha fet gaudir de les seves noves descobertes motores. És així com podem veure que no hi ha una única possibilitat motriu amb el mateix mobiliari. Cadascú ha tingut el seu espai i temps per seguir el seu propi ritme de descoberta. Els mesos han anat passant i hem pogut anar comprovant com les fites es van assolint: rodar, reptar, gatejar, caminar agafant-se, caminar, entrar i sortir, pujar i baixar, enfilar-se, etc.
Amb el pas del temps l’infant va adquirint autonomia i llibertat, tot i que seguirà necessitant un adult al seu costat que l’acompanyi, l’animi, li doni seguretat i calidesa per poder seguir provant i adquirint noves conquestes.
“Al llarg del desenvolupament dels seus moviments, l’infant aprèn no només a girar-se de panxa o a donar tombs, anar de quatre grapes, aixecar-se o caminar, sinó que també aprèn a aprendre.
Aprèn a estar ocupat amb alguna cosa, a agafar interès per alguna cosa, a provar, experimentar. Aprèn a superar dificultats. Aprèn a conèixer l’alegria i la felicitat, les quals signifiquen el seu èxit, és a dir, és el resultat de la seva pròpia i pacient constància.”
Emmi Pikler