Un temps per conèixe’ns, reconèixe’ns, agafar confiança, plorar, riure, emocionar-se, treure angoixes, compartir experiències, donar i rebre tendresa, trobar a faltar, aprendre a separar-vos,a retrobar-vos, a demanar, a dir la vostra. Un temps per explorar, per aprendre a esperar, per acceptar els canvis,per no tenir presses,per poder dir no vull, … En definitiva, un temps que no té temps!

Sovint els canvis costen d’acceptar. Cadascú viu i manifesta el neguit intern a la seva manera. És un procés dur i esgotador, on hi ha una barreja de sentiments, com una lluita: vull i no puc, m’agradaria però necessito…, etc. Quan una persona està escoltada i reconeguda, se sent més segura per poder fer i desfer amb tranquil·litat.

El dia a dia, seguir una rutina, les estones tranquil•les, les trobades amb els companys i les retrobades amb les famílies…, us fan gaudir de diferents moments gratificants i reconfortants que ajuden a compartir el temps, els espais i les persones.

A mesura que va passant el temps, aquests moments van agafant més protagonisme. Arriba un dia, que descobriu que l’estada a l’escola pot ser molt agradable, plena d’estones on descobriu, exploreu, compartiu, observeu i estimeu!

[youtube=http://youtu.be/G6WakTRrdq0]

[youtube=http://youtu.be/S3h1eIRZsnE]

[youtube=http://youtu.be/_oTlSR667gA]

[youtube=http://youtu.be/IKS4WFuHYnA]

[youtube=http://youtu.be/uY2TO0OiiwQ]

“(…) Per als nens/es hi ha pluges i pluges. La que diverteix i sorprèn i la que angoixa i cansa. Però si la pluja deixa el bassiol, gràcies a un petit sot a la terra i una mica de sol, els nens estan de festa. I la festa es fa més gran si els adults no es posen a prohibir i col·laboren.

Llavors el bassiol d’aigua de pluja es converteix, en la vella, humida, esquerdada paret de Leonardo, on si te la mires, veus l’univers i infinite specie d’omini” (…)

Text de l’exposició realitzada a Barcelona el 1984 “L’occhio se salta il muro”. Mostra d’un treball pedagògic per a infants. Reggio Emilia. Itàlia.

[youtube=http://youtu.be/t7lY0zFEMZA]

A partir del conte, un dia vam posar a l’abast dels infants uns grans de blat i uns petits molinets i, tot i que, ens va costar molt  moldre‘ls, finalment vam obtenir farina.

Un cop ja sabíem d’on sortia la farina vam començar a experimentar i manipular en diferents propostes.

• La primera proposta va ser:

Folrar la taula amb plàstic negre i farina a sobre. El resultat va ser molt divers: hi ha qui la va tastar, qui va descobrir que passant el dit sortia un traç i qui va experimentar amb tot el cos  quedant tot enfarinat….

• La segona:

Afegir aigua i sal a la farina per obtenir una massa que poguéssim manipular. Ens vam quedar sorpreses de les seves creacions. Un cop seques van tenir l’opció de pintar-les.

• La tercera:

Amb la barreja anterior, però afegint més aigua, vam pintar uns quadres amb cartolina i pinzells.

A partir d’aquí vam introduir la pasta de cuinar com un element més a les nostres propostes.

• La quarta:

Vam incorporar  pasta  de sopa i tortel·linis a la barreja de farina, aigua i sal.

• La cinquena:

Vam pintar unes plaques de canalons i lasanyes amb retoladors i pintura a l’oli respectivament.

• La sisena:

Vam pintar un niu de pasta amb una barreja de tempera i cola.

Fins i tot ens vam atrevir a fer unes propostes culinàries:

• Unes delicioses galetes que vàrem pintar amb una glaça de colorant alimentari.
• I pa, que el vam amassar i coure, per després tallar-lo i untar-lo amb crema de xocolata per berenar.

Totes aquestes propostes van ser viscudes molt intensament per nosaltres i els infants; tot assolint una gran infinitat de sensacions i aprenentatges i l’escola es va transformar en una esclat de pasta, farina i color.

L’essencial és que l’Infant descobreixi les coses per ell mateix. Tot el que obtingui a través de la seva experiència li proporcionarà un saber molt diferent d’aquell que aconsegueix quan se li donen les respostes.  

 Emmi Pickler                                                                                                           

Amb les construccions, els infants descobreixen que l’ordre és també un instrument per entendre l’entorn. Cerquen espontàniament maneres diverses d’ordenar i atorgar funcions diferents en la mateixa peça, segons quin sigui el lloc relatiu que li atribueixen. I, es clar, queden fascinats amb les seves troballes.

Enlluernats pels resultats de la seva pròpia manipulació assagen fins que descobreixen solucions fins a conquerir l’alçada: posen l’ordre i la lògica al servei de la creativitat i l’emoció. L’emoció posa l’objectiu (arribar tant amunt com sigui possible) i, lluny d’esvarar-se, utilitzen la lògica per generar estructures fiables.

Vicenç Arnaiz

Per als infants, qualsevol espai exterior és, en cert sentit, secret. És secret perquè la natura és plena de secrets i ofereix atractius innombrables, alguns de petitíssims, per explorar. Penny Ritscher